“Crecer es lo que hacemos después de equivocarnos“, això és el li diu el David, mestre d’escola i sindicalista, a la Sònia, executiva vinguda a menys, en la pel·licula “El principio de Arquimedes“. La veritat és que un s’equivoca molt a la vida i de distinta manera segons l’edat que es te, així que d’una manera o altra, sembla que tenim moltes oportunitats de progressar.
I a la feina, a la vida professional, és el lloc més adequat per exercir el dret a equivocar-se. Primer són els desajustos entre les expectatives i les possibilitats, actitud precursora de la úlcera d’estomac o la depressió, després la por, que ens fa més covards i conservadors i també més roïns i egoistes.
Així que cal lluitar, “progressar” ens diem, passar per sobre del que calgui i de qui calgui, fins a “assolir el nostre nivell d’incompetència” promès a tots els mortals pel principi de Peter. D’altres delimitem el territori conquerit i el defensem aferrissadament. En aquesta lluita deixem fills i amors, amistats i il·lusions i quan per fi creiem que ja no cal lluitar, el buit s’estén arreu, i descobrim horroritzats que ja és massa tard per quasi bé tot.
Així que, cada pas que donem, és una nova possibilitat d’equivocar-nos i una nova possibilitat de créixer. Un cos en desplaça a un altre, un projecte fa oblidar-ne un altre, un amor n’enterra un altre, un desig apaga un anhel… l’Arquimedes, vaja.
Tota una reflexió en la vetlla de les hores baixes.
