:, Pràctiques estalinistes

Avui en el grup de formació de dinamitzadors a Santander, es donava el cas de que un dels assistents compaginava el treball al telecentre amb el de regidor d’un ajuntament a Cantabria. En un moment donat, en que el debat s’ha enfocat a com presentar els projectes de participació comunitària perquè l’ajuntament els accepti, aquest alumne ha fet una immersió en la realitat: als partits no els agrada que la gent s’organitzi i faci de contrapès a les opinions més o menys oficials que sostenen les maquinaries partidistes, per tant millor no fer propostes que puguin suggerir recollides de opinió o estructuració de plataformes de expressió que amenaci les seves estratègies de control social.

La part més jove del grup ha expressat la seva incomprensió sobre aquesta afirmació i ha reivindicat aferrissadament el dret democràtic de pensar i expressar-se per un mateix. La part de més edat a mantingut un prudent silenci…

Quan he tornat a casa, una persona que treballa en una organització social i que a més dona moltes hores com a voluntària a una petita entitat local de lleure, associada a l’organització social on treballa, m’ha expressat entre dolguda, desconcertada i decebuda el fet de que l’organització li ha exigit vendre butlletes d’una campanya econòmica per a recollir fons per a les activitats infantils d’estiu.

Aquesta persona que fins ara ho havia fet de manera entusiasta i voluntària per a la petita entitat on milita, es troba ara que haurà de vendre butlletes amb il•lusió i ganes per a l’entitat que estima i vendre les mateixes butlletes, aquesta vegada per collons, per a la gran organització social on treballa, sobretot si no vol tenir problemes.

No he sabut que aconsellar-li, però he recordat el consell d’en Sito, el regidor/dinamitzador de Cantabria quan proposava evitar ficar-se en embolics i també he recordat a la Patrícia i a la Mònica, les joves cantabres que reivindicaven desconcertades el dret a dissentir, a protestar, a revoltar-se front a les polítiques de pensament únic.

O bé li aconsello esperar a tenir uns quan anys més, quan la pell sigui més gruixuda i per tant suposadament més fàcil resignar-se i així anar-se fonent en el paisatge gris i anodí de la desmobilització i del conformisme social.

Tot tant espessament estalinista, feixista… Tan difícil de suportar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s