Mestres: afirmacions i omisions

Casi invariablement, quan un mestre o membre de la comunitat educativa fa una carta al diari per expressar el seu malestar per la preocupant situació que viu l’escola (la pública especialment), fa una afirmació i comet una omissió. I aquest últims dies els diaris en van plens de intervencions d’aquesta mena adreçades als candidats.

La afirmació parla sovint de la dimissió de les famílies respecte a l’escola i de la implicació en l’educació dels seus fills. Sobre aquest tema puc parlar per l’experiència que dona haber tingut i encara tenir fills a primaria. I el primer que se’m acut és que potser cal parlar de dimissió en alguns casos i de desànim en d’altres. Una part important dels mestres no volen tenir els pares y mares al voltant perquè consideren que els fan nosa, es posen a la defensiva i actuen corporativament quan fas judicis de valor sobre la seva actuació professional.

A més dificulten la participació posant reunions de pares i mares a les cinc de la tarda o bé hores de reunió bilateral a les 12 del migdia. Qualsevol empresa seriosa que volgués cuidar bé als seus “clients” procuraria millorar aquest aspectes. El problema com ja he comentat és la percepció que es té dels pares i mares: o bé actuen com enemics o bé són uns torracollons que pretenen saber-ne més que ells. No som clients, sinó usuaris. No tenim drets, sinó solament deures.

La omissió consisteix majoritàriament en una manca total d’autocritica sobre la propia acció professional. La culpa sempre és dels altres, de les families, dels govern, de la societat… Rarament he vist autocritiques assenyades que vagin més enllà de diatribes reaccionaries com el “Panfleto Antipedagógico” que proclament el retorn a les essències de l’educació autoritaria (tots els mals son causa de la reforma educativa).

El corporativisme ofega l’acció dels bons professionals de l’ensenyament, que son sistemàticament ocultats pels mestres que fan de la mediocritat bandera de l’exercici profesional. On estan els mecanismes d’avaluació de la qualitat professional? Si n’hi ha, perquè no es fan públics? Hi han avaluacions externes o són els mestres els que s’avaluen els uns als altres?

I ho dic perquè em dol. Pero l’experiència viscuda m’indica que l’èxit o el fracàs escolar d’un infant, depèn en bona mesura (encara que no exclusivament) de que hagi tingut un mestre que s’estimi la seva feina i que hagi establer una bona sinergia amb els pares i mares. Ara bé, és més senzill afirmar que la culpa és de la familia quan es fracassat professionalment i no es té l’honradesa d’expressar-ho així. I hem dol, perquè n’hi ha força, de bons mestres.

I ja estic cansat de que se’ns retregui als pares de que ens “preguem” l’escola com un “aparcament” de nens i nenes. Doncs si, aquesta és una de les funcions que s’han d’exigir. La d’ajudar a conciliar feina i família.

(arrel de la carta publicada a Elperiodico, el passat 25 d’octubre, el text complert el trobareu transcrit aquí)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s