Exilis

Quimeta i Enric

Quimeta i Enric

Són grans els meus oncles de Buenos Aires, 82 l’Enric, nascut al barri de Gràcia i 87 la Quimeta de Sant Feliu de Llobregat. La seva historia personal els va unir a l’exili sota les bombes alemanyes i aliades a Meaux, a la vall del Marne, prop de París. Allà varen viure des del 39 fins al 47, amagats i acollits per militants del PCF i tingueren el seu primer fill mentre el poble era terra de ningú. El soroll de les bombes aliades i alemanyes. és el primer que va sentir el meu cosí i la primera llet que va prendre estava amarada de por.

A la França alliberada i sense poder tornar a l’Espanya franquista, el meu oncle va treballar d’aprenent a la Renault fins al 47, quan l’Evita Perón els va donar una oportunitat de refer la seva vida lluny de la Europa devastada i abandonada tota esperança de tornar a Catalunya.

Abans de tot això la historia va ser dura, l’Enric, fill de Gaspar Flores, dirigent de la Companyia Col·lectivitzada de Tramvies de Barcelona i membre significatiu de la CNT, era carn d’escamot d’execució, va passar a peu a França amb el seu fill per Prats de Molló, per ser internat uns quan mesos al camp de la platja d’Argelers. El meu oncle havia viscut tota l’adolescència sota la guerra i es va haver de fer home ràpidament. Sobretot desprès de que el seu pare morís a l’exili dos anys més tard.

La Quimeta, una joveneta de 17 anys, que va posar la il·lusió en els canvis que la Republicà albirava, va militar al PSUC i va fer del compromís polític per un món millor l’objectiu de la seva joventut. Tres anys més tard va haver de passar per Figueres, deixant la germana petita (la meva mare) i el pare i la mare a Catalunya, fugin de la repressió i sota el foc dels avions que metrallaven la fileres interminables de refugiats.

La soledat i la por els va unir en una vida llarga i dura, l’Argentina no ha estat un país fàcil, les dictadures i els mal governs han malmès les possibilitats d’un país que podria ser bo per als seus ciutadans. Però no va ser així, ni a Catalunya ni a l’Argentina, fins al 79, no ens varem retrobar, les germanes no es varem poder abraçar, donar-se tot l’afecte que el feixisme els va robar i dir-se totes aquelles coses que no s’havien pogut dir.

Mentre, aquí discutim sobre la llei de la Memòria Històrica. Diuen que volen fer una llei que no molesti gaire a aquells que no van dubtar, actuant contra la llei, en matar i trencar vides. Ni tampoc als seus hereus. Del PP parlo.

One thought on “Exilis

  1. Retroenllaç: 50 cèntims de memòria « La Mongetera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s