En el mundo a cada rato

en el mundo a cada rato

És una pel·lícula que de fet està dividida en cinc històries que presenten els eixos principals de treball de la UNICEF al món. Totes les histories són relatades amb ulls d’infants de distints països i tots tenen en comú l’extrema pobresa en que es desenvolupen les seves vides.Malgrat el missatge d’esperança que vol transmetre, sobretot el darrer conte, les quatre primeres històries encongeixen el cor. La primera, la història de Ravi el nen hindú malalt de la sida i orfe, que viu amb la seva avia i que cada dia fa una llarga caminada per anar a l’escola del poble del costat perquè no el volen a la del seu poble. Els seus ulls de infant no entenen perquè les coses són així: la seva màxima il·lusió és tenir l’uniforme apunt per participar de la festa escolar. El final que és percep és esfereïdor.

El segon conte parla de les aterradores conseqüències del paludisme sobre la població infantil a Malabo a l’ex Guinea espanyola. La penúria de mitjans dels hospitals, els preus dels medicaments i les deficients condicions sanitàries causen estralls. La màxima esperança de les mares, és que els seus infants aguantin la malaltia fins els 8 anys.

La tercera, rodada a la Córdoba argentina, narra el trencament de la infància de Maca, que als seus tres anys viu com en un conte la pobresa i la violència de la vida familiar en la que està immersa en una de les vil·les misèria, que ella veu com el millor lloc del món. La mort violenta de la seva mare en mans del pare i la seva adopció per un altra família és el punt i final de la seva alegria.

El treball infantil que priva del dret a l’educació de les nenes és el fil del quart relat. Nenes molt petites es veuen obligades a fer llargues jornades al mercat per aconseguir subsistir. Les nenes sembla que juguin a firetes en les seves petites parades. Tot sota la mirada de la vella Eusebia que va emigrar de joveneta la selva amazònica peruana a Iquitos, amb la il·lusió d’anar escola i que igual que les nenes es va veure abocada a una vida de treball constant per subsistir.

La menys dolorosa de veure, és la última. Els ulls bellugadissos de la Binta, una nena de set anys que viu a Casamance al sud del Senegal, exploren des de la innocència, el dret de les nenes a rebre educació. L’obra de teatre escolar és el fil de la història que corre paral·lela a la del seu admirat pare, un pescador, que observant els ocells migratoris, te una idea: vol adoptar un nen europeu (tubab) perquè faci de pont entre les meravelles de la cultura europea i l’africana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s