RENFE

cendrer antic renfeQuan jo era adolescent i viatjava en la Renfe amb els meus amics, sempre sortia la interpretació del acrònim mentre jugàvem amb el cendrer que contenia les sigles:  “RogamosEmpujenNuestrosFerrocarrilesEspañoles“.

Ho he recordat avui mentre feia (tot s’ha de dir) un agradable viatge fins a Reus amb el Catalunya Express. Com que he arribat amb temps a l’estació de Sants i prou avisat per la meva filla que pateix la Renfe dia sí i dia també en el seus desplaçaments a Bellaterra, m’he dedicat a passejar per l’estació amb ulls observadors i disposat a treure conclusions. Aquí algunes:

  1. He anat amb el rodalies de Sant Feliu a Sants, el tren anava força ple (no atapeït) i era doble. Suposo que és el normal, és hora punta a les 7.30 del matí. Al arribar a Sant només hi ha una escala automàtica per pujar al vestíbul, així que s’ha organitzat una bona aglomeració de gent emprenyada. Per acabar-ho d’adobar l’escala mecànica no funcionava i s’havia de pujar apeu. L’escala normal, només és per baixar.
  2. Per conèixer una casa has de visitar els lavabos: només n’hi han uns en tota l’estació, immensament bruts i enganxosos (millor aguantar-se, vaja). Semblava que hagués hagut un assalt, quasi totes les portes estan trencades, sense sabó a les piques i l’aparell d’assecar les mans avariat.
  3. Moltissíma gent amb l’emblema de Renfe i Adif, la majoria amb cara de mirar-te com a sospitòs d’alguna cosa (d’usar el servei, potser). Hi ha moltes barreres, canceladores per entrar i sortir i una sensació de desordre generalitzat.
  4. Mentre esperava, he pogut veure les dificultats d’un grup de turistes per baixar grosses maletes per les escales (les automàtiques són per pujar) fins a les andanes dels trens de llarg recorregut, sembla que l’ascensor no anava…

Així que he tingut la sensació de que els viatgers més aviat hi fem nosa i que som tractats com un ramat a vigilar, controlar i dirigir i que no mereixem ni tant sols poder fer pipí en condicions.

Quan era petit repetia com un mantra el missatges de “Señores pasajeros, el tren tal surt de la vía…” tot esperant el tren a l’estació del Passeig de Gràcia. Ser passatger tenia als meus ulls infantils “un no se que” d’estar entre el cel i la terra, de gaudir per poc temps d’un estat de gràcia on totes les sorpreses són novedoses i benvingudes. Passats els anys, sembla que ja no som “passatgers”, a l’estació de Reus he pogut comprovar que ara som “clients”, ben clarament anunciat pels altaveus que també ens recordaven la prohibició de fumar.

Així que com a clients, ja poden ser tractats com un ramat subjecte al màrqueting empresarial, hem perdut la condició i el dret de ser passatgers i hem entrat en la poc glamourosa condició de clientela productora de beneficis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s