Control social

Amparo, nens de santa marta

Era al voltant del novembre del 95, en un restaurant de menjar a “kilo” a la ciutat de Rio de Janeiro, els nostres interlocutors eren el Paulo, enginyer d’una petroliera brasilera i l’Amparo, treballadora i militant del Movimento Nacional de Meninos e Meninas da Rua, els dos eren parella. Nosaltres anàvem com a representants del Movibaix per explorar la participació d’un col.lectiu de joves catalans en el aleshores proper Encuentro Nacional de Meninos e Meninas da Rua.

L’Amparo era la nostre contacte al MNMMR i la conversa era distesa i exploratòria, ens acabàvem de conèixer i estàvem establint llaços de confiança. En un moment determinat, el tema es va centrar en el voluntariat i la predisposició de les persones a participar activament com a voluntaris en les organitzacions socials. Recordo que l’Amparo va fer una observació “el voluntariat és cosa de rics, nosaltres no podem n’hi plantejar-nos-ho perquè la nostra gent ha de treballar moltíssimes hores per poder sobreviure. No queda temps per al voluntariat“.

He pensat sovint en aquest comentari, que si bé el vaig entendre conceptual i semànticament, no vaig començar a comprendre’l fins fa ben poc: l’èxit del sistema neoliberal radica en mantenir a les persones en situació de precarietat social i econòmica per tal d’impedir que s’organitzin i comencin a qüestionar l’estat de les coses i a demanar canvis.

Les persones organitzades en sindicats, ONG, partits, associacions de veïns… són persones que disposen de canals de informació i d’intercanvi i que estan per tant a un pas de la presa de consciencia que porta a la mobilització social. Ara bé, si només pensen en arribar a final de mes, ja no seran un problema.

Des de la nostra riquesa occidental, on la majoria menja cada dia, aquest robar temps a les persones, s’orienta per d’altres viaranys. Les hipoteques enormes i l’acumulació de bens,  sinònim d’estatus social, subjecten a les classes socials mitjanes i baixes, cap a models feudals de control social basats en la por i en l’egoisme.

I de tant en tant, un ensurt no va malament, retallada de crèdit, pujades de interessos, inflació, … perquè cal que sempre tinguem present de que tenim els peus de fang i recordem qui mana. Hi ha molts”experts” dedicats a advertir-nos, dia si i dia també, que no hi ha vida més enllà del capitalisme i que sempre podem estar molt pitjor, que com l’Amparo i el Paulo, és millor treballar molt per pagar els terminis del cotxe que per menjar cada dia. Tot un èxit del sistema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s