Quan plovien bombes

Quan plovien bombes, exposició metro universitat, 21 de març 2008 “Així que queia el dia tot era de color blau.
Havien pintat de blau els vidres dels fanals alts
i els vidres dels fanals baixos i a les finestres de les cases,
fosques, si es veia una mica de llum, de seguida, xiulets.
I quan van bombardejar des del mar, el meu pare va morir.”

Mercè Rodoreda, a la Plaça del Diamant

Avui, quan fa cinc anys de guerra a l’Iraq i encara hi ha personatges que després de desenes de milers de morts civils i de milions de desplaçats en lloen els efectes, és bo recordar que Barcelona va tenir el dubtós honor de ser la primera ciutat bombardejada des de l’aire amb l’objectiu de crear victimes civils.

Recordo a la meva mare quan m’explicava que al sentir les sirenes, preludi esgarrifós de l’acostament de l’aviació italiana, s’havien de posar un pal a la boca perquè les detonacions no els trenquesin el timpà i mentre les bateries antiaèries del parc de Torreblanca feien el que podien, pregar perquè un cop descarregada la seva mortífera mercaderia sobre Barcelona, no els sobrés cap bomba i la llencessin sobre les rodalies.

Per això són positives iniciatives com la que aquest dies podem veure a l’estació del metro d’Universitat ja que posen en la ment de les noves generacions, els horrors d’aquells temps, indignament ocultats pels vencedors i sortosament ara llunyans per nosaltres, però tant propers i cruels per a d’altres ciutats del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s