Una mirada boliviana

Tot aconseguit… menys el punt dos. La maleta encara esta perduda i no crec que arribi fins dilluns. Avui serà un dia de resistència, miraré de comprar alguna cosa més. A part d’això he fet intensament el turista i ja he conegut diverses persones del ministeri.

La ciutat no és molt gran y funciona com un caos ben organitzat, cotxes arreu i a totes hores, tot fa pendent, però es una ciutat bastant neta i amb aspecte de ben governada i tranquil.la. Tothom parla molt bé de l’actual alcalde, Juan Fernando del Granado, aliat amb l’Evo i que porta vuit anys a l’alcaldia.

És com una mena de vall estreta on la ciutat s’enfila a banda i banda (com més pobre més amunt, diuen). Les avingudes que fan d’eix central, a la part més fonda, són molt útils per orientar-se i poder anar amunt i avall sense perdre’s. Els carrers no són gaire amples i el comerç esta posat en tots el racons imaginables quasi sempre en mans dels indígenes.

A sota de les avingudes hi ha el riu que travesa la vall (el Chuqiyapu, tot subterrani), antigament el marge dret era la banda “republicana” o sigui colonial i blanca, on hi han la majoria d’edificis governamentals, a la banda esquerra els indígenes, que tenien prohibit de creuar el riu. És on hi el comerç i la part més divertida de la ciutat.

El riu que travessa la ciutat era antigament aurífer, de fet hi ha molta mineria, però molt dura per la manca de inversió i modernització de les instalacions. El colonialisme, l’antic i el modern, han tingut una actitud molt depredadora amb el territori.

He fet una mica de “shopping” (no tindré gaire temps durant la setmana), pel carrer de les bruixes on hi han tota mena d’estris per afavorir l’amor, la fortuna, per el negoci… diuen que si et fas una casa hi vols que sigui sòlida hi has de enterrar un fetus de llama a sota, bé, la botiga on els venien feia una mica de cosa.

Venen de tot, fòssils (uns trilobits preciosos), esquelets de caiman, mono, collarets de dents per fer sonalls. Roba de llana d’alpaca, guarniments i estris de tota mena, agulles de plata per subjectar la manta que les dones porten a sobre, instruments musicals… vaja un immens mercadillo ètnic.

A diferencia de Bogotà, no hi ha gaires llocs de venda de menjar al carrer (en qüestions culinàries de moment guanya Colòmbia). Però encara queden dies.

De moment la conexió que tinc no em permet penjar fotos. En quan pugi les poso.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s