Puigmal

Llegeixo al 3cat24, que dos persones han mort i tres més han estat rescatades amb hipotèrmia i tot no conèixer les circumstancies d’aquest fet tant desgraciat, fan bo allò de que a la alta muntanya, mai s’hi ha d’anar a la lleugera.

Dec haver pujat al Puigmal sis o set vegades, la majoria d’elles com a guia amb grups d’adolescents de l’esplai i alguna amb molta neu i fred intens, les muntanyes de Núria són especialistes en canvis sobtats de temps. Puc dir doncs que tinc una certa experiència, que combinada amb sentit comú, una bona forma física i amb un bon equipament, em donaven  el plus de seguretat imprescindible en les pujades hivernals (les preferides!).

Podia haver pujat alguna vegada més, però almenys en dos ocasions vaig abandonar, la torbonada en una ocasió i els dubtes sobre les possibilitats del grup que portava en l’ altra, varen ser-ne les causes de la renúncia.

Fa ja bastants anys, tants com 20, pujaven amb sis adolescents de l’esplai, jo i el Javi, un company del grup excursionista com a monitors, era el més de febrer del 89, al sortir feia bon dia però amb força fred, accentuat per un ventet costant. La neu estava gelada, nosaltres portàvem l’equipament i la vestimenta adequada al que esperàvem trobar-nos i els joves que guiàvem no eren del tot inexperts.

A l’alçada de l’embut, sobre una pendent gelada, en la que nosaltres calçàvem grampons, ens trobem un grup d’esplai format per uns quinze nois i noies de 10 o 12 anys, amb els seus monitors. La majoria calçaven xiruques de tela, o botes de trekking. En un pas relliscós, un noiet estava intentant passar una llengua de glaç en forta pendent. No duia ni piolet, ni botes adequades. Al altra banda del pas una “monitor” (per no dir, un ximplet) l’estava encoratjant: –vinga, no siguis gallina, tu pots passar– eren alguns dels seus crits. El nen esta aterrit i mort de fred, el meu company i jo el varem agafar un per cada braç i enlairant-lo, el traguérem del malpas.

Ja al costat del ximple que feia de monitor, varem començar a escridassar-lo, tirant-li en cara el seu mal cap. Ell es defensava dient que això “curtia“. Reunits els grups al voltant nostre, els varem dir que ja estaven tornat cap a Núria, que el que feien era una animalada i extremadament imprudent, ja que s’arriscaven a alguna congelació, que el Puigmal a l’hivern no és una broma. Per sort ens varen fer cas i giraren cua perquè més amunt el temps va empitjorar.

Nosaltres varem fer el cim, els últims trams sota més fred i un vent que gelava la respiració. Aquest cop varem pujar, però no em penedeixo gens de les vegades que no ho he pogut fer, al Puigmal, a l’Aneto, al Pedraforca, al Mont Perdut,…

Si un dia no es pot, sempre s’hi podrà tornar, la muntanya és per gaudir-la, no per deixar-hi la pell, demostrant no se sap què.

David, Javi, David, Quique, Natxo i Cristina. Una estona de descans

David, Javi, David, Quique, Natxo i Cristina. Una estona de descans.

Al cim, amb el temps tancat, el Natxo aixeca el piolet

Al cim, amb el temps tancat, el Natxo aixeca el piolet. Foto i cap avall.

One thought on “Puigmal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s