El bé, el mal i la religió

Amb o sense religió, la gent bona pot comportar-se bé i la gent dolenta pot fer el mal, però perquè la gent bona faci el mal cal la religió.

———-
Steven Weinberg, Premi Nobel de Física.

Sectes pul·lulant per Sant Feliu

Recicla els Gedeons

Avui per la tarda, els estudiants de l’IES Martí Dot han rebut un regal a la sortida de classe: un Nou Testament, ben editat i en un català força millorable. Els autors del regal eren tres individus vestits de blanc que acompanyats d’una pila d’aquests pamflets, els anaven col·locant a les mans dels sorpresos estudiants que els acollien sense dir ni piu, per pur acte reflex.

El meu fil ha estat un dels agraciats, així que he pogut fullejar el “regal”.  A la portada, només el títol de la novel.la amb un discret logo, tot molt sobri. Has d’entrar a llibre per saber que l’editor és una secta religiosa anomenada Gedeons Internacionals, que segons ells són casi una ONG d’ànimes caritatives que tenen la missió de colgar-nos amb la paraula de Déu, versió escrita. I sembla que literalment ho estant fent ja que afirmen haver repartit 1400 milions de libres. Després ve tota la verborrea habitual i prescindible sobre les veritats (les seves) i les evidencies (basades en la fe, of course).

Remenant Internet he trobat que la secta està inspirada en un dels protagonistes del llibre dels Jutges de l’Antic Testament, el Gedeón, un bel·licós personatge que guerrejava per Palestina i que sembla que va ser autor d’una precuela de 300 i que amb aquest nombre de soldats i l’ajut de Yavé va massacrar a uns quants milers de persones que defensaven la seva terra (ja se sap que això és el que fan els “pobles escollits”). La cosa te semblances també amb el “Timbaler del Bruc“: com que eren poquets van fer molt de soroll per acollonir als dolents i així poder matar-los tranquil·lament (Jutges, capítol 7). Una lectura farcida “edificants” exemples per a la nostra joventut.

Així que per propers regals recomanaria donar l’Antic Testament que te més “morbo” (ja sabem que les histories de “sexe i violència” són molt menys avorrides), ara els estudiants ja tenen un llibre més, encara que jo gosaria recordar-los que el contenidor de paper és el blau, per si són allò que el Sant Pare anomena “ateus agressius”.

Submisió mental

¿Debe cambiarse este año la celebración de Sant Jordi al caer en Semana Santa

La Vanguardia del diumenge preguntava als seus lectors  si fora convenient de canviar la celebració de Sant Jordi, que enguany cau per Setmana Santa. He vist també aquest debat en articles i comentaris a diferents mitjans i la veritat el plantejament del dilema em sembla d’un dependència mental al poder religiós preocupant.

Tenint present que Sant Jordi és una festa cívica, d’arrel democràtica, no fora millor plantejar-se si enguany no s’hauria de traslladar Setmana Santa perquè no coincideixi amb Sant Jordi?. No fora millor d’acabar amb la conya marinera de que cada any Setmana Santa canvi de data i s’escaigui en funció de la Lluna i de l’humor de l’Església?

Front al patetisme dels que han presentat la pregunta d’aquesta manera, hi ha el seny de la majoria: el 93% opina que Sant Jordi ja està bé com està. Ara podríem preguntar (i reconèixer el fet) si estaria bé convertir Setmana Santa en les Vacances de Primavera, amb data fitxa de celebració i de pas plantejar la supressió de la immenjable festa de la Immaculada, on celebrem de manera absurda que una dona jueva de fa dos mil anys es va quedar embarassada.

El què preocupa a l’Església

Llegeixo a la plana 3 de Público d’ahir que un tal Miguel, assistent a l’orgia integrista-religiosa del passat diumenge a la plaça Colon de Madrid, que “Amamos incluso a los laicistas radicales“. Haig de dir que aquest “incluso” m’ha deixat ben incomode  pel que té de condescendent i superb.

Però sobretot perquè vol dir també que “podrian no amarlos“, és a dir, odiar-los o en el millor dels casos ignorar-los, que traduït a llenguatge eclesiàstic vol dir estar entre la foguera i la mort social. Una forma de violència molt practicada pel catolicisme fins no fa gaire.

Ara bé, el que s’ha vist i no han dit, és això que el dibuixant Vergara tant bé a retratat i que són les veritables preocupacions d’una jerarquia misògina i malalta.

Lo que le preocupa a la iglesia

La lletra amb crucifixos entra

Puigvert: por cristo ma-to

Puigvert: per crist ma-to

Lleixo al diari “Público” d’avui, la historia dels pares de l’escola de l’Almendralejo, a Extremadura, que han aconseguit per via judicial que es retirin el crucifixos i la propaganda religiosa de l’escola publica on assisteixen els seus dos fills. Més enllà de la covardia del govern extremeny que no ha fet res per fer complir els drets constitucionals dels pares i sembla que han estat els tribunals de justícia els que han hagut de garantir-los, se’m posa a la pell una mena de calfred al pensar en el qua han hagut de passar els pares i especialment els nens.

Amb tota la comunitat educativa en contra (AMPA, mestres) han hagut de lluitar i suportar el buit i la violència social, fruit de la inèrcia clerical en la que estan immergits. Com a pare, sento dolor per aquesta situació perquè se el que significa intentar remar contra corrent en entorns tant resclosits i podrits per l’integrisme social i la ignorància. I per tot això valoro en molt l’esforç i la valentia d’aquesta família. Potser els nens ho hauran passat malament, però quan siguin grans tindran en les seves mans l’immens tresor de l’exemple de coherència i de integritat moral que els seus pares els han donat.

Fa just una setmana, en Ratzinger ens esbroncava a tots pel suposat l’anticlaricalisme militant de la societat espanyola, lamentablement havia molt poca caritat en les seves paraules i massa prepotència i ambició política premeditada. Ara aquests pares extremenys hauran d’afrontar un “viacrucis” de desqualificacions, manifestacions i demagògia en forma “si quitamos los crucifijos tendríamos que quitar también las catedrales” o “el crucifijo es un símbolo cultural español“. Com el toro d’Osborne, vaja.

Reevangelitzar

Gestos-Publico-07-Novembre-10blog

Després del mel·liflu discurs a Santiago, i com que sembla que no es va omplir del tot el quòrum previst, el Ratzinger deuria considerar que cal donar una mica més de peixet a l’opinió publica embrancant-se en una freudiana comparació entre l’Espanya republicana i l’actual. El que no em queda clar és si el que enyora és el poder omnímode dels capellans en aquell temps o bé l’aliança entre l’Església i els militars que va acabar amb milers de morts i amb la legalitat democràtica.

De totes maneres el que més em preocupa és el mot “reevangelitzar“, profusament present a tots les portades dels diaris digitals d’avui. Com que tinc dubtes lingüístics reviso que en diu l’Enciclopedia Catalana i ja em queda clar: es tracta de “instruir“, és ha dir, donar coneixements a “algú“, és a dir a mí, als meus fills, a tots nosaltres, de la “doctrina“, entesa com la veritat absoluta d’un grup, en aquest cas de l’Església (amb un toc infantilitzant, tot sigui dit), de l’Evangeli, el cos de la fe cristiana. Tot plegat remarcat amb el prefix “re” que curiosament també és la primera síl·laba de la frase “recuperar el poder terrenal

Així que ara torno a tenir el dubte de si el mètode que utilitzarà en Ratzinger serà el del 36 o bé haurà modernitzat les maneres (diuen que és un papa molt llegit) i ens preguntarà abans si volem ser reenvangelitzats.