Quan l’humor es l’opinió més lucida

Manel 28 Mayo 11

jrmora - la historia cambia de color

El niño que ama la crema de esparragos acampadabcn

Quino palito de abollar ideologias

[Manel Fontdevila: En Barcelona]
[JRMora: La historia cambia de color]
[El niño que ama la crema de espárragos: #acampadabcn]
[Quino]

I una torna a “Polonia” a càrrec de #felippuig en el que això de la neteja ja era premonitori

M’ha escrit un eurodiputat

Los Calvitos - Sahàra

Be, a mi i suposo, espero, a uns quan milers més de “Estimad@s ciudadan@s” . El que m’ha escrit és el diputat d’Izquierda Unida, Willy Meyer, i tot va venir arrel de que vaig adreçar un correu a ell i a tots els eurodiputats a través de l’aplicatiu que SaharaRights ha posat a disposició dels ciutadans europeus per tal de fer arribar a ses senyories la protesta per l’absència de reacció de la UE front a la massacre dels Aaiún en el Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc.

Una resposta de 750, és una proporció escassa, un esperaria més respostes per part d’uns càrrecs electes que cobren una pasta per representar-nos i que tindríem, tal com ha fet Willy Meyer, una oportunitat d’or per explicar-se davant els seus potencials  votants, però es veu que Brussel·les està massa lluny i ses senyories són massa importants per atendre als ciutadans en un tema de poca volada com són quatre arreplegats en un lloc on només hi ha sorra.

Una resposta, encara que sigui automàtica, revaloritza la feina dels polítics.

[Signa pel Sàhara]

Estimad@s ciudadan@s;

Violència de gènere al Baix Llobregat

Els jutjats del Baix Llobregat han registrat durant el segon trimestre de l’any un total de 513 denúncies per violència contra les dones, 79 més que durant els tres mesos anteriors, han informat avui fonts de l’Observatori del Baix Llobregat.

———-

[La Vanguardia, 29 d’octubre]

Aquí podeu veure l’informe complert (pdf). Al partit judicial de  Sant Feliu es van produir 99 de les 513 denúncies.

Impresentables (2)

Cimera de mindundis

Cimera de mindundis

1.000 milions de dòlars diuen que ha costat la cimera del G20 i que és la cimera més cara de la història. Viatges, presentacions, reunions, sopars (i no de duro). Tot això per un pobre resultat (algú pot recordar un dels acords que han pres?).

Bé, no és del tot exacte que hem llençat els diners, han acordat que més capitalisme del bo i que cadascú s’ho faci, que per això som lliberals. I com no, tots s’han mostrat mooolt (però que molt) preocupats per la crisi i han quedat per fer una reunió més endavant  per parlar dels problemes que tenim ara (a veure s’ hi ha sort i s’han solucionat sols). I el Zapatero ha aprofitat per dir-li a la Merkel que els seus bancs són més guais i en Zarko per fardar de Bruni.

Val ha dir que la major part d’aquest 1.000 milions s’ha gastat en policia (mireu en que han invertit la pasta)

Una de les noticies més rellevants ha estat que la Merkel i el Cameron han mirat juntets el partit de futbol que enfrontava les seves seleccions. Diuen que van absentar-se 45 minuts de la seva feina per veure el matx, que entremaliats…  vaja, seguint l’exemple, provaré a la feina de gastar-me una pasta en no res i de pas afeccionar-me al futbol.

Tot plegat, una costellada força cara.

[Diari Publico: Manel Fontdevila, 28 març 2010]

Èxode

Avui, al conèixer les confuses noticies sobre l’assalt en aigües internacional per part de l’exercit israelià d’un dels vaixells de la “Flota per la pau” que navegava cap a Gaza, no he pogut evitar establir un vincle sentimental a una novel·la que vaig llegir de molt jove. Parlo de Èxode, una novel·la històrica sobre la creació de l’estat israelià del nord-americà León Uris i que relatava les peripècies del vaixell del mateix nom que va arribar a les costes de Palestina carregat de jueus procedents del camp de refugiats de Xipre.

Va ser el meu primer contacte amb la tragèdia dels jueus a la segona guerra mundial, però sobretot em va impressionar la voluntat i la justícia de les reivindicacions del poble israelià i la intel·ligència que van posar per fer-se un forat on crear la seva nació. Recordo la igualtat entre homes i dones, els servei i la militància als kibbutz i les petites histories creuades, com la d’una jove soldat anomenada Karen, morta a les trinxeres.

En aquell temps confusos, Palestina era una colònia britànica i ni em passava pel cap que allà hi vivíem palestins que amb l’arribada del vaixell van veure finiquitada la seva forma de vida i que la creació de l’estat d’Israel va reparar una injustícia sagnant i en va crear un altra igualment sagnant.

Lamento tot el que passa, la incapacitat del poderós estat d’Israel per trobar una solució justa, la realpolitik que tot ho enverina, l’integrisme religiós, jueu i islàmic, que minen qualsevol possibilitat d’entesa.

Avui tornem a tenir vaixells davant les costes de Gaza i sembla que no hem apres res, la mort i la violència són el quotidià a la regió. I tornem a tenir hipòcrites a les cancelleries, la UE farà el comunicat de rigor, suau per no enfadar al client que ens compra les armes amb que assalta vaixells, el nord-americans diran el que els deixin dir els lobbys i la ONU votarà una resolució, que l’estat israelià es passarà pel folre.

Mentrestant patiment i pobresa. I morts, més morts.

[21 Miles Off The Coast of Palestine]