El què preocupa a l’Església

Llegeixo a la plana 3 de Público d’ahir que un tal Miguel, assistent a l’orgia integrista-religiosa del passat diumenge a la plaça Colon de Madrid, que “Amamos incluso a los laicistas radicales“. Haig de dir que aquest “incluso” m’ha deixat ben incomode  pel que té de condescendent i superb.

Però sobretot perquè vol dir també que “podrian no amarlos“, és a dir, odiar-los o en el millor dels casos ignorar-los, que traduït a llenguatge eclesiàstic vol dir estar entre la foguera i la mort social. Una forma de violència molt practicada pel catolicisme fins no fa gaire.

Ara bé, el que s’ha vist i no han dit, és això que el dibuixant Vergara tant bé a retratat i que són les veritables preocupacions d’una jerarquia misògina i malalta.

Lo que le preocupa a la iglesia

Anuncis

Esglèsia, metides i estadístiques

[Vist a El Chiste Mel]

 

Reevangelitzar

Gestos-Publico-07-Novembre-10blog

Després del mel·liflu discurs a Santiago, i com que sembla que no es va omplir del tot el quòrum previst, el Ratzinger deuria considerar que cal donar una mica més de peixet a l’opinió publica embrancant-se en una freudiana comparació entre l’Espanya republicana i l’actual. El que no em queda clar és si el que enyora és el poder omnímode dels capellans en aquell temps o bé l’aliança entre l’Església i els militars que va acabar amb milers de morts i amb la legalitat democràtica.

De totes maneres el que més em preocupa és el mot “reevangelitzar“, profusament present a tots les portades dels diaris digitals d’avui. Com que tinc dubtes lingüístics reviso que en diu l’Enciclopedia Catalana i ja em queda clar: es tracta de “instruir“, és ha dir, donar coneixements a “algú“, és a dir a mí, als meus fills, a tots nosaltres, de la “doctrina“, entesa com la veritat absoluta d’un grup, en aquest cas de l’Església (amb un toc infantilitzant, tot sigui dit), de l’Evangeli, el cos de la fe cristiana. Tot plegat remarcat amb el prefix “re” que curiosament també és la primera síl·laba de la frase “recuperar el poder terrenal

Així que ara torno a tenir el dubte de si el mètode que utilitzarà en Ratzinger serà el del 36 o bé haurà modernitzat les maneres (diuen que és un papa molt llegit) i ens preguntarà abans si volem ser reenvangelitzats.

Lliçó de teologia aplicada

En dies de manifestacions pro-vida (!?) en nombre aproximat de manifestants d’entre 50 mil i 2 milions (més un bon grapat d’efebòfils) és bon moment per carregar-se d’arguments i demostrar que la intel·ligència sempre està per sobre del fanatisme religiós.

Aquest vídeo de la serie “El ala oeste de la Casa Blanca” és ficció, però això no li treu un gram de raó.

Tocar de peus a terra

“Tocar de peus a terra” és el que fa el nostre bisbe, en la construcció de la seva nova llar (sembla que l’irpf, ben administrat, dóna per molt).Ha decidit confiar més en una “peculiar” empresa de seguretat, que en la permanent videovigilància del seu “jefe” vers tots nosaltres.

Quina delícia, això el fa un ciutadà més integrat i proper!

Nou ciutadà, de professió “mossèn”

Eneko: propietat privada de l'església católica

Eneko

Llegeixo en el bloc del Jordi San José, regidor de Iniciativa i una bona persona, que  hem estrenat rector. Lloances i critiques suaus i mesurades. Res a dir.

Peró hi ha un argument que em treu de polleguera: per descomptat que a l’església hi ha en Pere Casaldàliga, en Vicent Ferrer i en Leonardo Boff, però també hi ha Rouco, Cañizares i Ratzinger i aquest són els que manen.

L’església no és una mera espectadora imparcial del que passa, no està per sobre del bé i del mal, és causant de molts patiments abans i ara (ex: darrera gira africana del Ratzinger) i la llàstima és que molta de la bona gent que la forma no serveixi per res més que per legitimar un discurs bonic, però buit, o més ben dit, cortina de fum de interessos polítics i econòmics, molt terrenals tots ells.

I tots els bons “mossèns” només prediquen paciència, humilitat i bones maneres. És ha dir se’n carreguen de pacificar el ramat. Així el Concordat és més digerible.

Cada cop que escolto arguments d’aquests tipus em ve al cap una cançó de la trinca, una mica antiga però encara força vigent. I per contrarestar em poso una del Serrat

Benvingut a Sant Feliu, ciutadà Jordi d’Arquer.