Això dels hospitals es una mena de bombolla espai-temporal on els mortals (i mai més ben dit) estem sotmesos als designis d’uns éssers vestits de blanc o verd responsables de marcar la pauta de la vida, o de la mort, dels que hi son dins i dels que, neguitosos, esperen notícies.
Les sales d’espera dels quiròfans estan al límit de l’horitzó de successos del forat negre que s’ha empassat la teva persona estimada i que durant llargues hores no deixarà sortir-ne res, absolutament res. I des de la frontera, compartint la intimitat del desconcert amb desconeguts, veus una corrua continua d’homes i dones espantats que superen aquesta frontera per endinsar-se al regne dels éssers de verd.
I de tant en tant, un d’aquest éssers apareix suat i cansat, com venint d’una dura i vella lluita, aterra entre els mortals de la sala d’espera, escull un dels seus habitants i els dona noticies que, com en els oracles, estant farcides de paraules incompressibles per als no iniciats, que dubten entre so.licitar interpretació o posar cara d’haver-ho entès (no fos que s’ofengues l’ésser), paraules entre les que es cerca desesperadament aliment per a l’esperança i que precedeixen el retorn de la persona estimada, que passarà a viure en una òrbita menys profunda però encara regida per les lleis espai-temporals dels éssers aquest cop vestits de blanc i que governen l’UCI.
I en l’interí tu, mortal encara afortunat de no haver traspassat l’horitzó, has canviat les teves prioritats vitals, inamovibles a l’hora d’esmorzar i ja vanes a l’hora sopar i amb el cor lacerat per que en breus segons has hagut de signar en un paper, en prou feines llegit i comprés, el lliurament dels teus afectes infantils als éssers que tenen el poder per retornar les teves prioritats on eren i contribuir a mitigar el dolor de les laceracions viscudes.
La Mongetera 