M’ha escrit un eurodiputat

Los Calvitos - Sahàra

Be, a mi i suposo, espero, a uns quan milers més de “Estimad@s ciudadan@s” . El que m’ha escrit és el diputat d’Izquierda Unida, Willy Meyer, i tot va venir arrel de que vaig adreçar un correu a ell i a tots els eurodiputats a través de l’aplicatiu que SaharaRights ha posat a disposició dels ciutadans europeus per tal de fer arribar a ses senyories la protesta per l’absència de reacció de la UE front a la massacre dels Aaiún en el Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc.

Una resposta de 750, és una proporció escassa, un esperaria més respostes per part d’uns càrrecs electes que cobren una pasta per representar-nos i que tindríem, tal com ha fet Willy Meyer, una oportunitat d’or per explicar-se davant els seus potencials  votants, però es veu que Brussel·les està massa lluny i ses senyories són massa importants per atendre als ciutadans en un tema de poca volada com són quatre arreplegats en un lloc on només hi ha sorra.

Una resposta, encara que sigui automàtica, revaloritza la feina dels polítics.

[Signa pel Sàhara]

Estimad@s ciudadan@s;
Anuncis

Noticies del Aaiún

Noticies del Aaiún

<p></p>

[Vist a JRMora]

Sàhara

sahara

Fa força anys que tinc un racó del cor i de la ment dedicat al poble saharaui. Oblidat, massacrat, perseguit, moneda de canvi permanent, espoliat, oprobi de l’ ONU… tot això són els qualificatius que vergonyosament han definit la historia i el futur d’aquest poble, perdut en part sota la bota repressiva de l’ocupació marroquina i en part en els precaris campaments instal·lats en els erms de la hamada algeriana.

Ocult darrera un mur minat, de centenars de quilòmetres, el que resta de l’orgull nacional saharaui s’esgota en el debat entre la represa de les armes, continuar vivint de la caritat europea o claudicar acceptant una pseudo autonomia sota el jou marroquí. Perpetuant l’assimilació identitària i consagrant el territori com a vedat exclusiu per a la depredació econòmica de les multinacionals i la monarquia marroquina.

Vaig tenir l’honor de participar un temps en l’organització de les caravanes solidaries Catalunya-Sàhara i en l’acollida de nens saharauis i a punt vaig estar d’assistir com observador al referèndum d’autodeterminació, frustrat i perdut ara, entre la incapacitat de l’ONU i la realpolitik vergonyant.

L’únic que queda és la memòria i això és el que he trobat en el bloc de l’Iñaki Anasagasti, en forma d’una presentació que descriu força bé la història de la ignomínia espanyola vers el Sàhara.

També em queda a la memòria les estones passades xerrant i compartint amb delegats del Front Polisari, els pausats tés, dolços com l’amor, amargs com la vida, suaus com la mort