Santiago de Xile es una ciutat plena de símbols, el terrible passat, encara recent reforça molts dels aspectes de la memòria col.lectiva i proposen enfocaments que fan reflexionar. El primer dia, recent baixat de l’avió i abans de submergir-me en la voràgine del congrés vaig poder passejar unes hores pel centre de la ciutat i com no, vaig fer parada obligatòria a La Moneda, seu del govern i del “simbolisme” en majúscules per molts dels que ja tenim uns anys.
Així que plantat davant de l’estàtua del Allende a un costat de la plaça, mentre passava revista a la meva memòria simbòlica i de pas feia fotos, em vaig veure rodejat per un núvol d’escolars uniformats d’uns 12-13 anys que acompanyats pel seu mestre van posar-se al voltant de l’estàtua.
A continuació vaig assistir a una lliçó de història xilena recent: el mestre els va descriure amb pels i senyals, indicant els llocs amb el dit, de com va executar-se el cop d’estat del Pinochet, quines parts del palau varen ser bombardejades, quins elements de l’exercit varen intervenir, de qui era l’Allende. i el govern de la Unitat Popular.. varen ser deu minuts de lliçó magistral a la que els escolar i jo assistirem una mica bocabadats. I un apunt, en cap moment va sortir de la seva boca la paraula “Pinochet” com si en la seva declamació vulgues evitar les paraules malsonants.
Després els estudiants es van dispersar per la plaça com papallones, armats de càmeres fotogràfiques i jo vaig reempendre la revisió dels meus símbols, aquest cop amb una mica més de informació.
|
|
La Mongetera 